Els arbres vençuts

El último de la fila - Sara

" No es que el tiempo lo cure todo pero puede ayudar.
Yo no supe cómo tratarte no doy para más.
Sara, dulce, cuéntame el secreto azul
que se esconde en tus ojos tibios de animal;
secreto suave que he perseguido
tantas noches sobre tu piel.

Dilo con suavidad, como hacías ayer,
dime cosas que yo nunca pueda comprender.
Hubo un tiempo en que sin quererlo, nos llegamos a odiar
como se odian dos animales no dio para más.
Sara, dulce, cuéntame el sortilegio aquel
que aprendiste de las aves del amanecer;
dame el filtro que bebías para amar.

Sara, Sara, dulce Sara.
Sara, Sara, dulce Sara.
Secreto suave que he perseguido
tantas noches sobre tu piel;
sabes que sólo soy un salvaje
y que nunca he dado para más.
Sara, Sara, dulce Sara
Sara, Sara, dulce Sara..."

Se love-t-elle en lui

Records extraordinaris per a una època dolça.
El títol del bloc fa referència a aquesta cançó i a aquesta pel·lícula.

"S'éveille-telle en lui
Déloge l'homme en lui

Un ange vole
Un ange vole

...Beau...

Se love-t-elle en lui
Furtive elle en lui

Un homme change
Un homme change

...Etrange...
Parfait mélange

S'échange-t-il d'aile en elle
Un homme sombre change en elle

Un ange bombe
Un ange blonde

...Dérange...
Doux... parfait mélange...

Sexe d'un ange..."

Pel·lícula imprescindible de Peter Greenaway, The Pillow Book, però alhora de difícil construcció lineal de l'argument. Malgrat totes les crítiques d'aquest món, val pel que comporta, pels records, per l'enfocament de l'amor i de l'escriptura, per l'apropament a la complexa cultura japonesa. Jo em quedo amb els records, extraordinaris d'una època dolça, que s'han quedat gravats com la cal·ligrafia a la pell de la protagonista.

La plaça de la Zircònia

Em declaro obertament fan de La plaça del Diamant i especifico: de la novel·la que va escriure Mercè Rodoreda. Però la meva devoció no arriba a l'integrisme, amb la qual cosa s'accepten versions i adaptacions de la història de La plaça. És per això que vaig anar molt decidida a veure l'adaptació teatral de Benet i Jornet. A més, havia estat en cartellera al Nacional i el repartiment prometia: Sílvia Bel, Mercè Arànega, Imma Colomer...
El desenllaç va ser que no vaig marxar perquè volia acabar de veure amb els meus propis ulls la destrossa que s'havia fet.
L'escenografia va ser perfecta. Res a dir: hi havia pressupost i es va invertir bé.
L'argument va començar coixejant, al segon acte va semblar que les febleses del primer eren un miratge, es va potenciar el dramatisme, i el tercer va caure en la vulgaritat i la comedieta barata. Si bé es va saber potenciar (fins i tot un pèl massa) la part "dramàtica", és a dir, des de l'arribada dels coloms, la marxa d'en Quimet al Front, la guerra i la mort de gairebé tot el cercle de la Natàlia, la part còmica sobrava. No només per contraposició a aquest segon acte colpidor, sinó perquè no hi és a la novel·la, és més, no hi és en la intenció de l'autora. Un tercer acte inventat i deslligat de la resta de la trama va fer-me tapar els ulls i les orelles per moments.
La protagonista, la Sílvia Bel, va aguantar molt bé el pes del paper central i realment va ser l'eix de l'obra i dels seus companys de repartiment, alguns dels quals no li feien una bona rèplica: un Marc Martínez habitual, és a dir, com sempre; el personatge de l'Enriqueta es va convertir en immortal (al 3r acte ja hauria d'haver mort i encara corria en escena) i en humorista, tret molt poc propi del personatge de la novel·la. I, per últim, un agroguer de les veces dalinià: feia mofa de "tares" de guerra, sobreactuava en totes les intervencions (mal entonat i gesticulacions robòtiques)..., el clown de l'obra. Realment molt allunyat de la persona mesurada, reservada i amable que és l'adroguer de la novel·la.
En definitiva, una adaptació que em va fer pensar que el seu senyor director s'ha de dedicar a fer serials i no pas a adaptacions que li van massa grosses.